jueves, 3 de diciembre de 2015

Riglos: dia 3, 4 i 5

El tercer dia teníem la intenció de fer la via El zulú demente, però quan vam arribar a peu de vía ja hi havia dos cordades, també n’hi havia una a la Popeye així que vam fer la Mosquitos.

La línia més lògica de la paret, comença per uns diedres escalonats 
fins unes grans repises a mitja paret, des d’on travessem per arribar 
a l’últim diedre i desprès una placa que ens acabarà portant al 
famós Trono:



Des d’aquí continua cap a l’esquerra un llarg de 6b per arribar a 
unes plaques de roca gris que ens portaran al cim.



Una via molt bona per a disfrutar i amb molt ambient. 





Quart día: Via Carnavalada


Potser la via més famosa del Pisón, va pel mig a mig de la paret i 
aprofita per dos llargs el gran diedre que ens porta a la repisa de 
mitja paret, on comença el llarg més dur en lliure, que marca 7a+/b.


Està reequipat amb parabolts cada un o dos spits antics, que encara hi són per a facilitar el pas en A0. Desgraciadament el tros més dur està bastant sobat i per passar en lliure s’hi ha d’anar amb moltes ganes, però intercalant algun A0 i algun repòs es disfruta molt de l’ambient del Pisón.


Els següents llargs van afluixant gradualment fins el cim, però no 
t’encantis perquè les famoses panxes finals sempre poden portar 
alguna sorpresa...



 Últim dia: Normal al Puro


Per poder fer un “altre cim” a part del Pisón i la Visera i fer una 
gran clàssica, l’últim dia vam anar a la via normal per pujar al Puro.
Tot i començar per l’entrada directa, la qual no recomano ja que 
son uns diedres sobats i humits (almenys aquell dia), un cop et trobes a la repisa de la base del puro fins arribar al cim, la via  és 
excel·lent.
Un llarg curtet per superar un petit sostre ens porta a la base de la 
gran xemeneia - diedre de dos llargs que es poden empalmar per 
arribar al coll del Puro, des d’on podem veure el sol per primera vegada i ens situa al peu de la cara est del Puro.


Per començar el primer llarg desde el coll ens hem de plantar sobre
la gran pedra empotrada, a la qual també ens assegurem amb un 
pont de roca:



Continuem per la placa en roca gris boníssima, amb tendència a 
l’esquerra i assegurat amb ponts de roca, pitons i algun parabolt. 


Són tres llargs d’uns 20 metres que es poden empalmar en dos, fins al petit cim del Puro. Un cim que tot i semblar petit al costat dels altres gegants, té una màgia especial.



Fins aviat Riglos!

miércoles, 28 de octubre de 2015

Riglos, dia 2: la Murciana ( Alberto Rabadá )

El dilluns a la nit va arribar el Feliu, que tenia que quedar-se tota la setmana amb nosaltres però com que es un currela només es va poder escapar dos dies. Així que ens pregunta si ja havíem triat la via per l'endemà:
- Bueno, nouse, havíem dit...  podríem fer...
-Doncs au, a la Murciana!
No se’n parli més, mos mirem la guia, fem una foto al croquis dels ràpels del Pisón i a sopar.




El primer dia encara vam veure el sol un rato, el dimarts la temperatura ja era bastant més baixa i una mica de sol s’hagués agraït, però almenys no feia massa vent.

La línia és de les més lògiques i directes de la paret, oberta el 1976 per Miguel Angel García Gallego (el Murciano)  juntament a el seu germà, José Luis i dedicada a Alberto Rabadá, nom original de la via tot i que s'ha passat a anomenar-la "la Murciana".

Xavi al L1

La via comença per un diedre que abandonem per passar a la placa just després de la segona reunió, en quan arribem a la tercera R ja estem just davall de les plaques que caracteritzen la part central del Pisón. 

Feliu al L3

Els dos llargs següents són probablement dels millors de tot Riglos, ja que el grau permet disfrutar perfectament sense preocupa’ns per  la roca sobada.





Un mar de preses enormes ens porten fins el llarg més dur de la via, marca 6c/+, tot i que jo després de la barra hi ficaria un A0, i em quedo tant ample. La part més dura una panxa just sota la sisena reunió, m’imagino al Huber i companyia en free solo per aquí i se’m fiquen els pels de punta...
Finalment dos últims llargs, de panxes  de roca gris amb algun que altre paset  tonto.

El regalet final del Pisón són els ràpels, cinc si no recordo malament anant en doble corda de 60m, es fan ràpid però compte amb les pedres si hi ha gent per davall.

Quart ràpel


Últim ràpel, 60 m exactes i tot volat



lunes, 26 de octubre de 2015

Riglos, 12 a 16 Octubre


Five days, five summits. 

Aquesta era la idea, dos vies al Pisón, dos a la Visera i la última de regal: el Puro. 

Arribem diumenge a la nit, per allà les 8, just amb la posta de sol i veiem per primera vegada els Mallos, com més a prop del poble més alts es mostren, quan arribem i aparquem lo primer és anar fins la part alta del poble, quasi quasi a peu de paret on es veuen perfectament les línies de les vies, la majoria marcadíssimes de magnesi, brutal.

Anem al bar a fer la cervesa de rigor: merda no tenen estrella, mos bevem lo que mos donin... i decidim començar per la porta gran i l'endemà anirem a la Fiesta de los Bíceps. 

Día 1: La Fiesta de los Bíceps








Magnífica via que desploma des de el primer llarg fins l’últim, impossible perdre's,  la línia es pot veure perfectament des del bar del poble...
Comença per un petit diedre que a mig llarg abandonem per ficar-nos de ple en el món del desplom i de les reunions penjades, o sigui incomodes, però no ens importa, la línia és magnifica.
La temperatura es boníssima i apurem en lliure tot el que la roca polida ens permet, el segon llarg no es deixa, és el més difícil de la via, marca 7a però la secció difícil no farà més de 5 o 6 metres amb regletes molt petites i molt sobades. A partir d’aquí festival de bolos i cantarral, la via va fent honor al seu nom, però hi podem afegir el tríceps, l’avantbraç, el deltoides, el...
El penúltim llarg marca 6c+ i es el punt on més desploma la via, el canto es gran però ho has de donar tot per aguantar-te damunt dels bolos!


Aquí sí que hi ha aire!




En quatre horetes ens plantem al cim, mirem el paisatge i per avall, una horeta de caminada còmode per lo que hi diuen el Circo de Verano, per on veiem el Mallo Firé i l'esquena del Pisón, una molt bona opció per dies calurosos. 



Cordada al Mallo Firé

Demà més!

martes, 6 de octubre de 2015

Fassman Dihedral a la Roca del Diable

Ressenya Armand Ballart
Ja feia mes d'un any que cada cop que passàvem per davant de la Pedrera el Xavi em deia: Ostres tiu quina línia el diedre fassman, hauríem d'anar-hi!!... Així que per a no sentir-ho més, la setmana passada vam decidir anar-hi. La veritat, li agraeixo la pressió, perquè vaia via més bona. Ja ens ho pensàvem perquè l'Armand no falla mai, però sentint alguns comentaris de la gent, la veritat feia com a mandra anar-hi. 
Res més lluny, no hi ha cap comentari en contra, la via es impecable, un primer llarg d'aproximació per situar-nos en la línia del diedre, després el segon llarg: placa de navegar tipical Ballart, surts a la dreta fins un primer pitó i una primera meitat que no arriba a ser vertical i que entra algun alien i tascó, la segona meitat després de xapar el segon spit es fica més tiesa i més val que tinguis bona imaginació per veure cap on va, perquè ni que es vegi el següent spit (a uns 12-14 metres) no entre gaire res fins allà... No te rias que es peor. 

Segon llarg


El tercer llarg, simplement brutal, primera meitat diedre bavaresa finet, trobem un parell de pitons i spits, però ja toca posar-se en serio, arribem a una repiseta amb un pont de roca molt bo, i dic lo de molt bo perquè el Xavi el va homologar... Aquí comença el tram de diedre que es pot apurar en lliure i li donen 7b, així que suca magnesi i prepara un parell de friends del 2 i potser un 3, el tros més dur es jus davall del sostre per arribar al spit, després a partir d’aquí travesses a la dreta i vas trobant algun pitó per la fissura que et porta a la erre. El Xavi es va currar el llarg, va intentar apurar-lo en lliure, però el tram de fisura davall del sostre es aquell tipo de roca que està "sobat" per l'aigua, lo que el fa mol patinós i allà va decidir homologar els seguros: un friend del 2 que no tenia ganes d'aguantar i a homologar el pont de roca, vaia pinyo!
L’últim llarg no perd gens de qualitat, diedre fisurat amb tram de xorreres i arribada a la erre final en una repisa ideal per assentar-se a saborejar el bon gust de boca desprès d'un viarro com aquet. 

Per el descens buscar una reunió en direcció al barranc de l'Infern, hi ha alguna fita, des de aquí un primer ràpel a una rapissa: vigileu aneu a la reunió de l'esquerra ( damunt un diedre) amb cadena, des de aquesta 60 metres fins el terra i seguir camí fins la tirolina (de baixada freneu amb els peus al cable, si no us voleu menjar l'arbre)
( El pròxim dia pillo la camara i faig fotos jo, sorry X.)