El tercer dia teníem la intenció
de fer la via El zulú demente, però quan vam arribar a peu de vía ja hi havia
dos cordades, també n’hi havia una a la Popeye així que vam fer la Mosquitos.
La línia més lògica de la paret, comença
per uns diedres escalonats
fins unes grans repises a mitja paret, des d’on
travessem per arribar
a l’últim diedre i desprès una placa que ens acabarà
portant al
famós Trono:
Des d’aquí continua cap a l’esquerra un llarg de 6b
per arribar a
unes plaques de roca gris que ens portaran al cim.
Una via molt bona per a disfrutar i amb molt ambient.
Quart día: Via Carnavalada
Potser la via més famosa del Pisón, va pel mig a mig
de la paret i
aprofita per dos llargs el gran diedre que ens porta a la repisa
de
mitja paret, on comença el llarg més dur en lliure, que marca 7a+/b.
Està
reequipat amb parabolts cada un o dos spits antics, que encara hi són per a
facilitar el pas en A0. Desgraciadament el tros més dur està bastant sobat i
per passar en lliure s’hi ha d’anar amb moltes ganes, però intercalant algun A0
i algun repòs es disfruta molt de l’ambient del Pisón.
Els següents llargs van afluixant gradualment fins el
cim, però no
t’encantis perquè les famoses panxes finals sempre poden portar
alguna sorpresa...
Últim dia:
Normal al Puro
Per poder fer un “altre cim” a part del Pisón i la
Visera i fer una
gran clàssica, l’últim dia vam anar a la via normal per pujar
al Puro.
Tot i començar per l’entrada directa, la qual no
recomano ja que
son uns diedres sobats i humits (almenys aquell dia), un cop et
trobes a la repisa de la base del puro fins arribar al cim, la via és
excel·lent.
Un llarg curtet per superar un petit sostre ens porta
a la base de la
gran xemeneia - diedre de dos llargs que es poden empalmar per
arribar al coll del Puro, des d’on podem veure el sol per primera vegada i ens
situa al peu de la cara est del Puro.
Per començar el primer llarg desde el coll ens hem de
plantar sobre
la gran pedra empotrada, a la qual també ens assegurem amb un
pont de roca:
Continuem per la placa en roca gris boníssima, amb tendència
a
l’esquerra i assegurat amb ponts de roca, pitons i algun parabolt.
Són tres
llargs d’uns 20 metres que es poden empalmar en dos, fins al petit cim del
Puro. Un cim que tot i semblar petit al costat dels altres gegants, té una màgia especial.
Fins aviat Riglos!
