TERRES DE L'EBRE. Escalada esportiva a Tivissa

Un reportatge sobre l'escalada esportiva realitzat per Canal Terres de l'Ebre a Tivissa, on podreu veure en què consisteix un curs d'iniciació a l'escalada!















Molt agraïts a Canal Terres de l'Ebre per la gravació.

Ràpel auto-assegurat

Des de TivissaRocks, com empresa de guies de muntanya i escalada començarem una sèrie d'entrades en aquest blog on explicarem diferents maniobres i tècniques de progressió que utilitzem en l'escalda, tant en esportiva com en via llarga.

Que quedi clar de bon principi: l'escalada es un esport perillós i recomanem no utilitzar les maniobres que aquí s'explicaran si existeix el mínim dubte en la seva correcta utilització. Per això recomanem que us poseu en contacte amb nosaltres (info@tivissarocks.com) i tractarem cada cas en particular per oferir la opció de realitzar un curs tant d'iniciació com de perfeccionament o avançat.
Us animem a que ens exposeu el vostre cas o experiència i quina part voldríeu millorar, i treballarem per fer els vostres dies d'escalada una mica més segurs per gaudir-ne més!

Una de les maniobres més perilloses de l'escalda en via llarga és el ràpel.
Acostumem a centrar tota la nostra atenció en la ascensió de la via, en els graus de cada llarg o el material i a vegades descuidem la bona planificació i ens oblidem  d'estudiar cuidadosament la línia de ràpels un cop acabada la via, o el cas de que haguem d'abandonar la via.

Des d'aquí nosaltres no podem fer més que recomanar-vos que llegiu bé les ressenyes, busqueu info de la via i del descens, tant en guies com en blogs per internet com preguntant als companys. Sobretot teniu en compte la longitud dels ràpels o dels llargs i la de les cordes que porteu.






El que si que podem fer és explicar la manera més senzilla i a la vegada més segura de rapelar en doble corda:

Primer que res, el material a utilitzar:

- Cassoleta tipus ATC, reverso, tucán...
- Baga d'anclatge: Recomanable tipus Multichain. (ATENCIÓ: La "daisychain" NO es una baga d'anclatge, és NOMÉS un provador per a escalada artificial.)
- Cordes dobles, si són del mateix diàmetre sempre és millor, sobretot controlar la seva longitud, recomanable sempre utilitzar 60 metres, ja que és el més comú.
- Cordino per a machard: la seva longitud dependrà en part del diàmetre de les cordes, no dirè longituds: dirè que el cordino ha de donar com a mínim tres voltes a les cordes a l'hora de realitzar el machard. Diàmetre de 5 o 6 mil·límetres.
- Mosquetons de seguretat: Recomanable que el de l'ATC sigui tipus HMS.

I ara preguntareu.... machard?? Perquè no utilitzar el shunt?
Si voleu utilitzar el shunt, endavant, va de perles per rapelar. Però domes serveix per això.... En canvi un cordino el podrem utilitzar per qualsevol altra cosa com enllaçar un arbre durant la via, a part que pesa molt menys.

Primer que res comencem passant l'extrem d'una de les cordes per les o la anella ( si la reunió uneix els anclatges amb cadena) recordant que sempre hem de rapelar de dos punts.

Agafem l'extrem de l'altre corda i per unir-les realitzarem el nus DOBLE CUA DE VACA. 

D'entre tots els tipus de nusos que es poden utilitzar per unir cordes, aquest (correctament fet) és sense dubte el que ens proporcionarà més avantatges, a més de la seva fàcil realització i comprovació). A més de la seva resistència i polivalència, és recomanable per a ràpels ja que té menys possibilitats d'enganxar-se en una fissura o arbre gràcies a la part plana que queda en un dels costats del nus.

Ens recordem de en quin costat de la reunió queda el nus i quina corda haurem d'estirar per recuperar-les.

Recordar com fer el nus: 

Deixar un mínim de 40cm de cua.

Desprès agafarem els dos caps contraris al nus i SEMPRE passarem tota la corda, recollint-la en una mà o ordenadament als peus, per a comprovar que no es fa cap nus en el moment que la llancem. 

Quan tenim la corda preparada passem a realitzar el machard:

1. Comencem amb el mosquetó de seguretat a l'anell ventral i el cordino de machard dins al mosquetó, realitzem un mínim de tres voltes a les cordes i tornem a xapar l'extrem del cordino al mosquetó. Farem primer el machard ja que com que pot ser que ens pesin les cordes, desprès ens resultarà més fàcil ficar l'ATC si ens recuperem corda i deixem bucle entre la reunió i el machard.

2. Per a col·locar correctament l'aparell descensor, diguem-li ATC, aquesta és necessari que estigui allunyada i SEMPRE per damunt del machard. És aquí on ens és més útil la multichain, ja que ens dóna moltes opcions i mides per a ficar l'ATC. L'hem de ficar de manera que quan el machard mossegui les cordes per frenar-les, no arribi a tocar l'ATC. A la foto podeu veure que la baga d'anclatge és un cordino (verd) de 6 mm. igualment útil, però menys còmode.

Amb aquesta configuració el que aconseguim és que l'aparell que realment està aguantant el nostre pes és l'ATC, que és del que es tracta, i que el machar només actua en el cas en que nosaltres el deixem anar. 

Abans de començar a rapelar hem de comprovar-ho tot dues vegades, que de vida només n'hi ha una.

Mentre rapelem hem de tenir cura en anar desenredant les cordes si no han caigut fins baix, no les deixeu mai per sobre vostre o pot ser que hageu de remuntar la corda...  També anar vigilant que no ens saltem la reunió.

La Meri ho te claríssim!

Gràcies Emma per animar-me a començar aquest tipus de blog!

En pròximes entrades explicarem més tècniques i maniobres útils en l'escalada, no deixeu de visitar el nostre web: www.tivissarocks.com 

I per cursos d'iniciació a l'escalada en via llarga feu clic aquí.

Barbaroig, Morral de Penaroja

La Barbaroig és la via més clàssica, popular i assequible del Morral. Tot i així, més val no confiar-se, que sigui clàssica i popular no vol dir que sigui un passeig, al contrari més val no confiar-se, perquè tot i el modest grau de V+ ens farà moure els peus de valent.

La via la podem dividir en tres o quatre llargs, depenent de si voleu muntar la primera reunió damunt el sòcol de III grau de l'inici. En aquest sòcol no hi ha cap assegurança i no podrem ficar gaira cosa més que enllaçar algun arbust dubtós... Però no és difícil i per sort s'acaba ràpid.  La meva recomanació és que feu reunió en acabar el sòcol: trobareu un parabolt i com  ja vam dir al primer post (i estic segur que hem fareu cas i portareu un joc de tascons), queda un bon tascó a la dreta del parabolt com podeu veure a la foto:

El segon llarg comença un pèl tècnic, per assegurar la jugada i evitar el factor 2, podeu posar un tascó petit en la fissura just sortir de la R, tot seguit trobareu un parabolt a l'esquerra des del que comença una petita travessa cap a la dreta on s'ha de navegar i treballar molt de peus en gotes d'aigua ( V+), fins trobar un altre parabolt prou a prop. A continuació el llarg és d'una qualitat sorprenent, navegant per calcari perfecte fins la reunió. 

El tercer llarg és més curt però intens, comencem en un petit sostret que tot i que hi ha bon canto, ens farà estirar de valent i pujar peus ràpid, un cop superat el sostre tornem a les plaques de calcàri, aquest cop amb uns cantos grossos per xalar de valent, combinats amb algun passet que ens l'haurem de mirar més bé.

 Aquí podríem donar la via per acabada, però com que no estem al cim, contem aquest últim tram com un llarg: no ens desencordem, seguim la cresta del Morral fins el cim (III) i busquen un bon lloc per col·locar un parell de tascons de reunió.  NO hi ha xapes.

Slastic, Morral de Penaroja

I com no podia ser d'altra manera, el primer post d'aquest (diguem-ne) recull, és per la via Slastic, una de les "top ten" del Morral.

🔺🔀

Però primer que res, m'agradaria parlar del Morral:

Situat a 4 km a l'oest del poble, s'hi arriba agafant el Camí de Maula fins aparcar just on el Morral es fa visible, al Coll de Maula. Des d'aquí seguim a peu el sender que surt just per damunt i a la dreta d'un altre sender senyalitzat com Barranc de Penaroja/Mas de Penaroja (GR-7).
Aquest sender ens conduiría al Corral de la Cuna, però per accedir al Morral haurem de caminar 10 minuts escassos. Hi ha un punt, just quan tenim el Morral davant nostre i a la dreta podem veure el riu Ebre i els pobles de Móra d'Ebre i Mora la Nova, en que un petit sender fitat ( a vegades...) que surt a mà esquerra, ens conduirà a la base de la paret.

Tot i que l'orientació principal de la paret és sud, podem distingir una part sud-est (que és per la part que accedim a la paret) on a l'estiu entra l'ombra al voltant de les 5, fent possible escalar-hi una estona sense passar massa calor.
L'època ideal degut a la seva orientació és l'hivern, en aquells dies d'anticiclò quan la boira cobreix tota la plana de Lleida i la cubeta de Móra, el Morral quasi sempre queda per sobre la boira. Però si voleu escalar a la zona central o sud-oest, haureu d'aprofitar els mesos d'Octubre a Desembre, ja que en tota aquesta zona està prohibida l'escalada de Gener a Juny degut a la nidificació de rapinyaires protegits, (es que ells hi eren primer).  Tot i que crec que no és la millor manera de senyalitzar-ho, trobareu unes X pintades a la base de les vies que estàn regulades, per als que es queixen de l'ús del magnesi... A més d'un cartell informatiu. Les vies de la part sud-est es poden escalar tot l'any.
Aquí deixo una foto amb la divisoria:

Les vies en general tenen 3 llargs d'aproximadament 30 metres, fent un recorregut d'entre 80 i 90 metres, tot i que n'hi ha alguna que arriba als 110 metres de recorregut ja que realitza algunes travesses.
Personalment recomano anar en doble corda (menys en algunes vies de caràcter més esportiu de la part sud-oest que ja esmentarem) ja que sempre hi ha alguna petita travessa o alguna sabina per esquivar i ho agrairem evitant el fregament.

En relació al descens, recomano fer-lo caminant, ja que nomès són 10 minuts i ens estalviem buscar ràpels i la possibilitat que sens enredin les cordes en algun arbre o alguna llastra. Per baixar caminant seguim el cim del Morral en direcció Est (cap al cotxe) i quan aquest s'acaba baixem seguint la seva carena direcció nord-est, desprès trobarem un sender que ens portarà al camí d'accès a la base per on hem vingut.

⏯

Ara sí... Slastic!

La Slastic és de les primeres vies obertes al Morral, l'any 1987, amb un caràcter Ballart 100%, es caracteritza per tenir un recorregut lògic, amb l'objectiu de trobar un bonic diedre d'escassos 15 metres que donen forma al tercer i últim llarg de la via.

Com a material: 10 cintes llargues i un joc de tascons que, aprofito per dir-ho ara, no ens sobrarà mai al Morral. Opcional camalots 0.75 i 1, per el segon llarg.
En alguna ressenya podreu llegir que està equipada... Bé, el Honnold fa la Regular al Half Dome només amb el parell de peus de gat, però no tots la tenim tant grossa.

La roca és delicada els primers 10 metres de la via, desprès bona a molt bona com més a prop del cim.

El primer llarg comença a uns 20 metres d'on el camí d'aproximació arriba a la paret: hem de buscar un burí rovellat a peu de via, seguit d'un cordino, com a referència hi ha una xapa d'una via nova a dos metres escassos a la dreta. Per cert, el Morral n'es ple de vies noves que es creuen amb les més antigues, com trobarem més amunt en aquest mateix llarg, hi ha una reunió de ple en el traçat de la Slastic, és la reunió de la via Pokayoke. Xapeu-la, que no multen.












Desprès del cordino de l'inici, la seguent assegurança que trobem és un parabolt a uns 5-6 metres, en diagonal a l'esquerra, és fàcil fins el parabolt (V). Continuem amb lleugera diagonal a l'esquerra navegant per calcari bó, però una mica més exigent ( V+) per anar a buscar un altre parabolt just davall d'una llastra - bavaresa que es veu de lluny. Entre aquests dos bolts podem col·locar un tascó petit i bó per cobrir més aquest tram. La roca just davall el parabolt és delicada, més que re es un tram una mica brut de terra.

Quan arribem a la llastra - bavaresa podem posar un tascó gros just a la seva soca, no recomano posar-lo al mig o a la part alta, perquè tampoc és una llastra a prova de bombes... No és dificil (V), així que podem passar sense massa temor. Un cop ens plantem damunt la llastra tenim un parabolt i ara trobem un tram de placa més fi, (V+/6a), la part més complicada és xapar el segon parabolt, on haurem de treballar de peus per arribar-hi. Un cop xapat el segon parabolt surten cantos per tot arreu i la paret perd verticalitat (V) . La reunió l'hem d'anar a buscar 8 o 10 metres més amunt continuant en diagonal a l'esquerra, just a la dreta d'un petit dièdre. Per el camí trobarem (com hem dit abans) una reunió a la nostra dreta en mig d'un tram de roca més fosca, aquesta R és de la via Pokayoke, no és la nostra R! ... tot i que la podem xapar amb una cinta llarga.

La cinta taroja està xapada a la R de la via Pokayoke

El segon llarg comença amb un pitó just sortir de la R, seguim anant a buscar un bolt a pocs metres per roca bona i divertida (V) fins arribar a un tram més vertical i amb una sèrie de grans blocs (sòlids) que formen fissures bones entre la paret i ells, fins arribar a un pitó i molt a prop un bolt, sortim en diagonal a la dreta i ens fiquem dins un petit dièdre, aquí podem posar algun tascó a la fissura de la nostra dreta. Aquest petit tram de dièdre és una mica més tècnic (V+) però molt maco. Arribem just davall un petit sostret, o millor dit, una petita panxa, on xaparem un parabolt. Aqui comença el tram més exigent de la via, però no patiu que està ben equipat amb tres parabolts (no estan excessivament a prop, però estàn bé) És un tram de 6a/+ de calcari extraordinari de gotes d'aigua i regletes, llàstima que s'acaba ràpid.

Arribant a la segona R

La R està just al peu del dièdre del tercer llarg, un dièdre curt però molt maco i molt divertit (V), està pràcticament equipat amb pitons. Especial menció a la sortida de la R, protegida amb un pitó a un metre de la R, però esteu al tanto, ja que es el pas més raro del llarg i tot i que no és dificil, una caiguda aquí seria bastant incòmoda. En quan s'acaba el dièdre, un parabolt protegeix la vertical sortida fins la repissa on montarem la R final.

Selfish

Per sortir al cim (III) podem buscar un parabolt recte de la R on estavem i així assegurem el tiro.

La millor hora per fer cim al Morral és amb la posta de sol:

TivissaRocks 2.0

Avui comença una nova visió del blog de TivissaRocks.

Aquest blog va ser creat amb la intenció de compartir les vies, els viatges i les experiències que com escalador anava realitzant, amb la finalitat d'informar i compartir, a qui ho volgués saber, de qualsevol imprevist o sensació que la meva cordada hagués patit en la via que haguéssim escalat.

Això podia servir a futures cordades a estar informats de la situació de la via i anar-hi preparats i així evitar mals de cap, o simplement a estar més informats hi anar-hi més relaxats i poder disfrutar al màxim, que al fi i al cap és per això que escalem.

Dons bé, a partir d'avui continuaré amb aquest objectiu, però en un àmbit una mica més reduit:

Això és Tivissa, casa meva. És una escola d'escalada molt coneguda, però malauradament molt poc visitada, el calcari aquí és d'una qualitat "Verdoniana", tot i que evidentment a una escala molt més reduïda. Hi ha una gran quantitat de vies excel·lents, però mai s'han donat a conèixer de manera que tothom hi pugui anar, almenys, hi pugui anar amb un mínim de tranquil·litat. Sempre hi ha agut aquell pitó inexistent, aquella xapa més que llunyana... o aquell grau V+.... /6c.

Com a tècnic esportiu en escalda i guia de muntanya en l'empresa que porta el nom d'aquest blog, www.tivissarocks.com , però sobretot com a escalador tivissà que he sigut, sóc i serè, hem veig d'alguna manera amb la obligació de compartir aquestes magnífiques vies per a que tothom en pugui gaudir al màxim, això sí, ben informats.

D'aquesta manera, poc a poc anirè ressenyant jo mateix les vies més bones que vagi realitzant tant en sectors de via llarga com El Morral de Penarroja, com en sectors d'esportiva com Sant Blai o la Roca Rodona. Complementant-les amb totes les fotos que pugui i informació tant de la aprox, descens, horaris, graus, precaucions, etc.

Així mateix, invito a tothom qui llegeixi aquest blog a que comenti i comparteixi les seves inquietuds, tant per afegir informació adicional com si voleu que el seguent post sigui d'alguna via que teniu en ment i en voldrieu més informació.

Valentin Casanovas, Paret de l'Aeri

Potser la via més mitificada de tota Montserrat, tant per mi com pels companys que vam anar-hi, el Xavi i l'Adrià. Ja feia temps que dèiem de anar-hi, però sempre trobàvem alguna excusa... fins que a l’Adrià se li van inflar els ous i va dir: este dissabte a la Valentin. I punto.

Ressenya amb graus en lliure ( l'original és del blog http://elsilenciomineral.blogspot.com.es)

El material que vam porta és: 20 cintes, joc de tanscons, joc d'aliens, friends fins el 4, vam, repetir mitjans fins 1 de Totem, 4 plaques recuperables i un estrep.

Sortim a les 9 del monestir de Sta. Cecilia i pujant per la canal fot una calor que no s'aguanta, arribem a peu de via i ens esperem un rato a la sombra, però el sol no marxa de la paret fins la 1, així que amb la calma preparem material, despleguem cordes i ens posem a la feina.

El primer llarg està semi-equipat amb pitons de l’època i parabolts, en lliure marca 6c, el Xavi li fot amb dos collons, però fa molta calor i queda molta via, així que deixem el rotpunkt per un altre dia. A la primera reunió sembla que faci una mica d’aire que s’agraeix, així que ens ho prenem amb calma però anem fent.

El segon llarg comença per un diedre a protegir fins un petit sostre amb 3 pitons, marca 6b+... 6b+/... Passat el sostre continuem per la placa de l’esquerra del diedre, no dona massa opcions per protegir, entra algun alien o tascó i cap al final algun tòtem per reforçar un pitó que es mou però “aguanta”.

Tercer llarg continua per el diedre fins que s’acaba i hem de sortir a la placa de la dreta a caçar algun parabolt, marca V+, però es d’aquells cinquens montserratins de navegar, sort de la roca boníssima.

El quart llarg ja ens fa treure les plaquetes recuperables i els estreps, ja podem estirar les vertebres perquè hi ha algun passat curiós d’estirar-se de lo lindo. Va bé portar cordinos fins, ja que en algun cap de burí no entren les plaquetes ( el cable dels tascons pot anar bé)

Cinquè llarg i per fi a la ombra, la ressenya que continua l’artifo fins arribar a la bavaresa, allà que voy. La carrera dura poc, dos burils i un parabolt ronyós després de sortir de la R i s’acaba el xollo. A en Xavi ja li van comentar que va petar un buril en aquell tram, així que toca sortir en lliure. Ja et pots estirar tant com vulguis, si no surts en lliure no hi ha manera, m’ho miro i m’ho remiro però no li veig, m’he fet caqueta. El Xavi amb dos collons (altre cop) diu que ell ho prova. Baixo, canviem cordes, li passo material i arranca. Quan arriba al pas suca magnesi i surt en lliure, tres o quatre passos per regletilles i un petit forat que hi podria entrar un alien, si et vols parar a ficar algo, ell va anar a caçar el següent buril sense pensar-s’ho. Desprès continua en Ae fins trobar la bavaresa, entren tascons i friends a caldo i sort d’això perquè tot i que marca 6a+, et fot les porres al dente.

Sisè llarg, la bavaresa més mítica de tota Montserrat, protegit amb tacs de plàstic de més d’un pam, simplement espectacular. La escalada es bàsicament en diedre ja que la fissura es massa grossa, es pot protegir buscant llastres dins de la fissura. L’últim tram la roca està una mica trencadissa, hi ha algun pitó però s’ha d’anar al lloro.

Setè llarg, surts per un petit diedre a protegir on els tascons entren molt bé, desprès d’un canvi de rasant perd verticalitat i hi ha unes fissures boníssimes fins arribar a la R.

Vuitè llarg, aquet sí que és el llarg més mític i sense dubte mitificat de la vía, de Montserrat i de Catalunya: la xemeneia final. L’arrancada des de la reunió ja se les té, un diedre llis que si que es protegeix bé, però no té res de fàcil. Arribat al començament de la xemeneia desplomada tenim dos parabolts per fer-hi dos passos d’Ae i llençar-te literalment dins la xemeneia. Aquí has de treure els instints més bàsics per arrastrar-te i reptar fins pescar un tros de corda que penja d’un bolt al costat de la reunió, en quan la caçes, estàs salvat. Quan estàs dins la xemeneia pots posar algun friend o tascó, però és recomanable anar lleuger de material per poder moure’t millor... ( amb el joc de tascons i els camalots 2,3 i 4 et pots defensar.)

Novè llarg, equipat amb parabolts i pitons uns 6 o 7 metres fins sortir a la cresta de la paret on hi ha una primera reunió. Després continues crestejant fàcil fins les antenes. 

En definitiva, una via espectacular, exigent i amb molt d'ambient, amb un recorregut de lo més brillant surcant la imponent paret de l'Aeri. Probablement la millor via del massís i potser em quedo curt. 

Riglos: dia 3, 4 i 5

El tercer dia teníem la intenció de fer la via El zulú demente, però quan vam arribar a peu de vía ja hi havia dos cordades, també n’hi havia una a la Popeye així que vam fer la Mosquitos.

La línia més lògica de la paret, comença per uns diedres escalonats 

fins unes grans repises a mitja paret, des d’on travessem per arribar 

a l’últim diedre i desprès una placa que ens acabarà portant al 

famós Trono:

Des d’aquí continua cap a l’esquerra un llarg de 6b per arribar a 

unes plaques de roca gris que ens portaran al cim.

Una via molt bona per a disfrutar i amb molt ambient. 

Quart día: Via Carnavalada

Potser la via més famosa del Pisón, va pel mig a mig de la paret i 

aprofita per dos llargs el gran diedre que ens porta a la repisa de 

mitja paret, on comença el llarg més dur en lliure, que marca 7a+/b.

Està reequipat amb parabolts cada un o dos spits antics, que encara hi són per a facilitar el pas en A0. Desgraciadament el tros més dur està bastant sobat i per passar en lliure s’hi ha d’anar amb moltes ganes, però intercalant algun A0 i algun repòs es disfruta molt de l’ambient del Pisón.

Els següents llargs van afluixant gradualment fins el cim, però no 

t’encantis perquè les famoses panxes finals sempre poden portar 

alguna sorpresa...

 Últim dia: Normal al Puro

Per poder fer un “altre cim” a part del Pisón i la Visera i fer una 

gran clàssica, l’últim dia vam anar a la via normal per pujar al Puro.

Tot i començar per l’entrada directa, la qual no recomano ja que 

son uns diedres sobats i humits (almenys aquell dia), un cop et trobes a la repisa de la base del puro fins arribar al cim, la via  és 

excel·lent.

Un llarg curtet per superar un petit sostre ens porta a la base de la 

gran xemeneia - diedre de dos llargs que es poden empalmar per 

arribar al coll del Puro, des d’on podem veure el sol per primera vegada i ens situa al peu de la cara est del Puro.

Per començar el primer llarg desde el coll ens hem de plantar sobre

la gran pedra empotrada, a la qual també ens assegurem amb un 

pont de roca:

Continuem per la placa en roca gris boníssima, amb tendència a 

l’esquerra i assegurat amb ponts de roca, pitons i algun parabolt. 

Són tres llargs d’uns 20 metres que es poden empalmar en dos, fins al petit cim del Puro. Un cim que tot i semblar petit al costat dels altres gegants, té una màgia especial.

Fins aviat Riglos!